Teoria feminista

Educació i feminisme, enemics del patriarcat.

El patriarcat és més vigent que mai a la nostra societat, i els seus mecanismes perpetuen l’explotació i opressió de les dones d’una manera subtil, però totalment asfixiant. Tot i que la igualtat es tracta de manera sistemàtica en lleis i campanyes, les arrels de la conducta i el pensament masclistes continuen profundament instaurats en l’imaginari col·lectiu d’una societat que encara no ha trobat el camí cap a una transformació real.

Si hi ha hagut un factor comú de reivindicació, reiterat al llarg de la història del feminisme, aquest ha estat l’educació. No només l’educació de les dones, per dotar-les d’eines per a l’empoderament i l’autoconsciència, sinó també una educació en igualtat que alliberi els homes de les capes de masclisme que van adquirint al llarg de la seva socialització.

Nuria Varela és una escriptora, mestra i reportera, experta en feminisme i violència de gènere. És experta en informació sobre conflictes bèl·lics amb perspectiva de gènere i escriptora de publicacions com “Íbamos a ser reinas, Feminismo para principiantes i Cansadas”

El seu ampli coneixement sobre la història del feminisme, permet fer-se una visió global dels reptes que ha suposat per a les dones la lluita per l’emancipació, i sobretot quins són encara els reptes que el moviment ha d’assolir.

En aquesta ponència d’Introducció al feminisme, dins de la jornada “Educación en igualdad frente a la violencia de género” de la Universitat d’Extremadura, la Nuria Varela fa un recorregut per la història del feminisme, aturant-se en les autores més rellevants i que han suposat un abans i un després per al moviment.

Parla del feminisme com “el gran desconegut”, evidenciant que no ha estat mai d’interès de les institucions educatives donar a conèixer la realitat d’una lluita que ha format part de la història, però que s’ha silenciat i continua silenciant-se de manera sistemàtica.

És tasca del feminisme transmetre tot allò que les dones han aconseguit a través de grans sacrificis, morts, càstigs, i patiment. La realitat és que les institucions al nostre país encara són profundament patriarcals, i la transmissió de tot aquest patrimoni cultural ha de ser un dels objectius principals del feminisme, moviment que va en contra de tot un sistema que ha normalitzat l’opressió de les dones.

La Nuria fa una reflexió que és del tot reveladora per a totes aquelles dones que lluitem per la construcció d’una imatge femenina allunyada dels prejudicis patriarcals: “No hay igualdad sin feminismo”.

Finalment, la visió crítica sobre l’educació actual, dona gran importància a la tasca de les persones implicades en la docència, i que creuen de manera ferma en una educació en igualtat. Encara que de manera generalitzada es tracti d’una lluita en solitari, és un gran signe de resistència el fet que la transmissió del patrimoni cultural feminista traspassi les fronteres d’una educació que, ara per ara, continua essent profundament patriarcal.

Ponència inspiradora, que ens permet crear ponts entre feminisme i coeducació, i establir un mapa de ruta ple de reptes que de ben segur aconseguirem superar.