Entrevistes

La dona a la finestra del Tàbata

Imagina un d’aquells dies en què l’estrès i les presses han dirigit el teu camí, i et fa l’efecte que tot està organitzat de tal manera que les obligacions rutinàries t’han pres la possibilitat de gaudir d’una estona amb tu mateixa. Imagina un carrer tranquil, una porta gairebé oculta a les mirades distretes de la gent que passa, que ni tan sols repara en la presència d’un petit local discret i silenciós.

Imagina que veus una dona a través d’un vidre entelat, que somriu de manera amigable i et convida a entrar a casa seva, i a descobrir un món ple de sensacions agradables i acollidores. Entrar al Tàbata és deixar enrere les preocupacions, i començar a gaudir dels petits plaers que la inèrcia del dia a dia ensorra en una agenda massa atapeïda.

La Sònia Domínguez és la dona a la finestra. Amb el somriure que la caracteritza, ens convida a casa seva, i ens obre les portes de la seva experiència vital, plena d’anècdotes i situacions que ens fan reflexionar sobre la grandesa de la vida de les dones.

Per entendre el Tàbata, hem d’entendre la Sònia, i el què l’ha portat a posar-se al capdavant d’un projecte que li ha suposat molts maldecaps, però que ja és part de la seva vida. La valentia a l’hora d’afrontar les adversitats és un tret característic d’aquesta dona optimista i enèrgica.

La Sònia comença parlant-nos sobre les coses més importants de la seva vida. La maternitat ha estat per a ella un camí d’aprenentatge personal que l’ha ajudat a valorar l’esforç que suposa apostar per la família. Creiem que ser mare de bessons té una càrrega extra de mèrit…

 A vegades estàs molt endins de la teva història i potser et penses que “el teu és el millor, o el pitjor, o no sé què”, i et poses veritablement a escoltar i dius… doncs no és per tant, el meu problema. De vegades ens fem un món… ens compliquem.

Tot és important. Hi ha qui diu… bessons, quin mèrit! Per a mi tot té mèrit, perquè si només tens un fill, et canvia la vida igual, potser la logística és diferent… però tot té mèrit. Vaig tenir algunes complicacions tant amb la fecundació com amb el part, que va ser per cesarea, perquè el nen venia de natges. Després de tot això, als dos anys de tenir els nens em vaig separar. I a tornar a començar.

Jo als meus fills els inculco la filosofia de l’esforç. Ara han de fer coses que potser no els hi agraden, però ho han de fer perquè després durant tota la vida puguin treballar en allò que els agradi. O almenys intentar-ho. Hi ha tanta informació que, o estan molt definits o costa molt.

Volem saber com era la Sònia quan era nena. Què li passava pel cap…

­Quan era petita no em recordo dient vull ser… Sempre m’han agradat els nens, i vaig començar a estudiar puericultura. Però per temes familiars vam venir aquí i em vaig haver d’adaptar. Per fer el què volia havia d’anar a Mollet, i no podia ser.

Vaig canviar a administratiu, que em va costar perquè era molt diferent, però et poses un objectiu, i el resultat el demostra la vida. Treballava de cambrera els caps de setmana a l’hospital. Als dinou anys vaig entrar a treballar a La Gralla, i vaig ser-hi durant vint-i-un anys. A l’any i mig vaig entrar a la cooperativa.

Vint-i-un anys a La Gralla envoltada de llibres… i el Tàbata com apareix?

Quan em vaig separar, la meva economia va començar a minvar. Vaig conèixer un noi que feia de xef, i vam iniciar el projecte del Tàbata, en què jo havia de participar, però no havia de ser per a mi. Vaig continuar amb La Gralla també, però era massa dur de compaginar.

Fa sis anys que va obrir el Tàbata. Vam treballar molt, però els dos primers anys van anar molt malament. Vaig decidir quedar-me el negoci i tirar-ho endavant. Però és clar, com comences un negoci quan tens deutes? Com ho remuntes?

Vaig haver de deixar el pis on estava. Estava tot per fer. Amb el noi que havia de ser el meu soci, no va sortir bé. He tingut històries molt pintoresques amb el personal amb què he treballat, i he après molt de tots. Tot et curteix molt.

Després de bastant patiment en l’àmbit econòmic, finalment el Tàbata va arrencar. He après a anar al dia, a arriscar-me. Ara miro enrere i veig tot el que he passat, encara em pesa una mica, però gaudeixo molt. Pots estar molt cansada, però quan comencen a venir els clients és un subidón, m’encanta. I la gent ho nota. Es crea una energia molt maca. Si vas a un lloc i no t’agrada, no dius res. Però quan sents a la gent diu que li agrada el que fas… Diem que això és casa meva, i quan tu convides a algú a casa teva els has de fer sentir com a casa també no?, amb la música, amb el menjar… El Tàbata reflexa el què sóc jo.

També hi ha dies durs, però aprens que som humans. La veritat és que els meus clients són encantadors. No tinc problemes. El carrer Corró és un carrer molt especial, i com no és tan transitat com al centre, hi ha molta gent que no sap què és el Tàbata. La veritat és que tampoc he fet gaire publicitat.

I el futur del Tàbata?

La propietat de l’edifici a on es va crear el Tàbata era anteriorment de Frederic Roda, l’exdirector del Teatre de Ponent, i la idea és seguir amb l’esperit de transmissió cultural a través d’activitats que fusionin cultura i restauració.

En aquest sentit, ens espera un futur de sorpreses per gaudir d’un espai tan especial. El Tàbata necessita estar viu, i per això cal que hi hagi un flux de gent que entri i surti. Que t’envagis amb el record del Tàbata com un lloc súper.

Ara mateix sento parlar del Tàbata i m’emociono. Quan portes un temps fent els mateixos plats, potser per a tu perden una mica l’interès, però sents a la gent parlar dels teus plats, de les teves receptes, i dius, doncs no està malament, no?

A nivell econòmic no és senzill, perquè hi ha molts impostos i despeses inesperades. De vegades és com una cursa a la muntanya. Quan veus que hi ha el pic, i que tu estàs allà a baix, però arriba un moment que estàs a dalt, que t’has marcat una meta i has arribat. De vegades et planteges, hem d’estar tant sí com no, no? Doncs hem d’estar bé.

Hi ha moments en què et sents sola, et veus sola lluitant, però aprens i tires endavant. Sóc una persona molt familiar, i m’encanta gaudir de la companyia de les persones que estimo.

Ens encanta el teu somriure.

Quan estava a la Gralla, pensava en la importància de rebre a la gent amb un somriure. Tot canvia quan algú t’atén de manera agradable i amigable. El bon rotllo s’encomana. Al Tàbata coneixes a molta gent, interactués, i comences a fer amistats. És molt gratificant. Cadascú té el poder de donar coses, d’aportar. Hem d’oferir el millor de nosaltres i ajudar-nos entre nosaltres. Amb el què sàpigues fer…

Les vacances ideals?

Un lloc sense wifi, amb una tona de llibres. Temps per a llegir, sense telèfon…

I com et veus en el futur?

Tot és un procés. Durant la primera part de la meva vida vaig viure d’una manera, però quan ho perds tot i tornes a començar, tot canvia. En un futur vull viatjar, aprendre a parlar anglès, i, sobretot, aprendre a tocar el piano. M’encanta la música, sobretot la música clàssica. El meu somni esbojarrat seria anar a Austràlia o a un lloc així i impregnar-me de l’essència d’aquell país. Viatjar. M’agradaria que el Tàbata funciones molt bé, però si no és el Tàbata, serà una altra cosa, sempre acabarem aportant alguna cosa, d’una manera o d’una altra. En un futur em vull veure tranquil.la. Ens hem d’estimar per dintre i per fora.

Sònia, què és per a tu el feminisme?

El feminisme per a mi significa la igualtat. Miro la gent sense tenir en compte el gènere.

Fa poc pensava en les relacions personals. La importància de cuidar-nos entre nosaltres, les dones, perquè al cap i a la fi som les que hi som sempre. Els fills marxaran, les parelles van i venen, però les amigues, hi son sempre.

Segons l’experiència que hagis tingut, pot ser dur, però no et pots centrar només en això. Abans de jutjar, has de deixar un temps. No tothom és igual, i no tothom ha de pagar pel que a tu t’ha passat. Tothom té una història. I no té per què ser més important la meva que la teva.

Amb la Sònia hem descobert un tresor ocult. Un lloc a on poder ser nosaltres mateixes, sense etiquetes i sense judicis. Iniciem un camí plegades cap a l’autoconeixement i cap a l’alegria de saber que no estem soles. L’alegria de saber que juntes podem fer coses meravelloses.